Sembrar a la seca, passat o futur?

La sembra d’hortalisses d’estivada a la seca ha estat a les nostres illes un saber experiencial desenvolupat al llarg de moltes generacions que ha permès el cultiu sense aportacions d’aigua de reg d’alguns fruits conceptualment associats al regadiu (tomàtics, melons, síndries...). L’estivada a la seca ha estat la resposta adaptativa d’aquells humans que han hagut de produir els vegetals de la seva alimentació en un medi caracteritzat per un clima mediterrani, amb fortes diferències de pluviositat entre les estacions i amb una marcada estació seca: l’estiu llarg, sec, calent i sense gaire tempestes de les Illes Balears.

Un sistema, moltes variacions.

Cadascuna de les illes ha desenvolupat particularitats en el sistema, fins i tot en una mateixa illa trobam diferències importants d’una a altra zona pel que fa a la manera de fer del pagès que adapta els cultius a la seca a les possibilitats del seu terreny. La fertilitat d’un sòl o les diferències en la seva capacitat de retenir aigua marquen unes distàncies òptimes entre plantes que són pròpies de cada indret, passa el mateix amb la profunditat de les labors inicials o amb la freqüència de les feines de manteniment. De totes maneres es poden trobar alguns trets coincidents que ens permeten diferenciar el sistemes “a la seca” d’altres maneres d’obtenir els mateixos fruits amb altres tècniques. Podríem dir que totes les variants de sembra d’estivada a la seca a les Balears comparteixen els següents punts:

· L’objectiu és aconseguir una collita dels fruits d’algunes lleguminoses, convulvàcies, solanàcies i cucurbitàcies sense aportar aigua de reg als cultius. L’aigua necessària per a la vida de les sembres tan sols prové de la pluja que ha pogut emmagatzemar el terreny on es sembra l’estivada.

· Les labors del tros destinat a l’estivada comencen a la tardor i el terreny es llaura diverses vegades. Aquest fet augmenta la permeabilitat del sòl de l’hort i redueix les pèrdues d’aigua de pluja per escorrentia.

· Es fan labors superficials cada vegada que plou, es trenca la comunicació per capil·laritat entre la superfície del sòl que evapora i les capes més fondes que emmagatzemen la humitat. La capa superficial es manté solta i sense crostes.

· Les sembres es fan preferentment primerenques. En el moment de la sembra o transplantament és quan es fa l’única i petita aportació d’aigua de reg al cultiu. Un got d’aigua és suficient perquè la tomatiguera no es mori i “aferri” o perquè germinin les pipides de meló.

· Les plantes es situen més separades que en els cultius de regadiu. No es fan cavallets ni solcs.

· Les plantes o llavors es sembren en “clots” que han estat prèviament excavats, reomplerts amb fems i terra i tapats de nou. Els clots s’han fet preferentment dins el febrer, fins a una profunditat variable però sempre major que la del llaurat i es deixen reposar un cert temps abans de fer la sembrada.

· Cada vegada que plou s’ha de rapar la superfície, aquesta tasca es fa amb rasquetes o amb el càvec de costat i té diversos noms: rapar, polsar, fer pols, remenar. Mai no és una labor profunda i es considera que és ben feta si la superfície torna a quedar solta. Aquesta tasca es sol fer a ple sol, el primer migdia després de cada pluja


Un sistema sostenible

El fet que aquesta manera de sembrar sigui molt antiga i s’hagi pogut mantenir en el nostre territori sense gaires variacions al llarg dels anys avala d’alguna manera la seva sostenibilitat. Els terrenys destinats a la seca des de fa generacions (amb les corresponents rotacions i guarets) han mantingut la seva fertilitat i la seva capacitat de producció. Combinat amb altres sembres, podem afirmar que el sistema d’estivada a la seca ha permès, encara permet i permetrà els cultius tradicionals en un mateix terreny. Entre d’altres, les característiques que el fan un sistema sostenible són:

· Permet l’obtenció de collites de qualitat sense la utilització d’aigües superficials del medi natural proper. Tampoc no calen extraccions d’aigües subterrànies.

· No utilitza adobs químics i no provoca la contaminació dels aqüífers per excés de fertilitzants.

· Evita la salinització dels sòls en no haver aportat sodi, clor ni sulfats amb l’aigua de reg.

· Permet l’obtenció de verdures amb altes concentracions de sabors, aromes, sucres i nutrients. El contingut relativament baix d’aigua en alguns cultius com ara el tomàtic a la seca facilita la seva cocció o conservació.

· Permet que les plantes desenvolupin els seus sistemes de defensa natural davant les plagues i no cal la utilització de pesticides. El sofre és l’únic tractament preventiu tradicionalment utilitzat en la sembra a la seca.
· Facilita el desenvolupament de cultius posteriors. La terra queda preparada per als cereals, farratges o lleguminoses sense necessitat de noves labors.

· No afavoreix el desenvolupament de totes aquelles malalties de les plantes que necessiten elevada humitat del sòl. És un sistema especialment convenient per a evitar les infestacions per nemàtodes.

· El fet que les plantes es sembren a l’ample i més separades permet la circulació de l’aire i evita l’expansió dels fongs en fulles, tiges i arrels.

· El sistema s’ha demostrat especialment viable amb les varietats locals. El seu manteniment ajuda a la conservació de la diversitat biològica i facilita la tasca dels bancs de llavors.

· És compatible amb totes les directrius per a l’agricultura ecològica.

El sistema del passat o la solució del futur?

Ens trobam en uns moments en què l’horticultura de reguiu a les nostres illes tropissa amb una baixa qualitat de l’aigua de reg. Es confirmen també les dades que demostren la baixada constant del nivell dels nostres aqüífers i es replanteja la conveniència de la utilització d’aigües depurades d’EDARs per a ús a llarg termini en la producció d’hortalises a causa de la seva elevada aportació de sodi i dels efectes que aquest ió pugui tenir sobre el sòl. Tots aquests factors fan que el futur de l’horticultura convencional sigui d’alguna manera incert a mig termini. Les concessions per a reguius seran cada cop més minses i es comença a parlar de revisar les quantitats ja concedides.

Davant aquests fets sorgeixen tres preguntes: Cal regar tots els cultius per a obtenir producció de fruites i hortalisses d’estiu? Podríem tractar amb el sistema de sembra a la seca tots aquells cultius que ho permetin? Fins quan podrem mantenir el sistema d’horticultura de reguiu convencional a les nostres illes? No tenc el menor dubte que la resposta a les preguntes ens empeny cap a plantejaments assenyats per produir hortalisses utilitzant tota la tecnologia que tinguem al nostre abast. Cercarem sistemes més eficients de reg, varietats de plantes més adaptades, provarem empelts, noves tècniques... però també en repassarem d’antigues: El saber fer dels nostres avis (ben viu encara en alguns indrets de les Balears) que són experts en l’estivada a la seca és un més dels recursos que ens podran ajudar. Potser sigui el sistema de cultiu que de moment s’ha demostrat eficaç al llarg de més temps. La sembra a la seca amb totes les seves variants haurà de ser objecte d’estudis seriosos per a identificar les variables que influeixen en les produccions obtingudes amb aquesta manera de cultivar i determinar la influència de cadascuna.

Tenim feina per endavant i ens hi hem de posar ben prest. Investigar la viabilitat d’un sistema agrícola necessita el seu temps. Les tasques d’una recerca són llargues, es semblen d’alguna manera al procés complet d’una sembrada a la seca: Caldrà triar el tros per llaurar-lo el setembre –identificar les variables- haurem de fer els clots del febrer –emetre les hipòtesis-, deixar-los reposar i sembrar -les experimentacions-, sistemàticament haurem de rapar cada migdia quan plogui – prendre dades dels resultats i publicar les conclusions- i, si ho hem fet tot bé, podrem collir i menjar els fruits que ens doni la terra –podrem a la fi fruir del coneixement generat-.

Ernest Fortuny